Deixant de banda la tradicional sal de cocó, la construcció de salines a Menorca no arribaria fins al segle XVIII, durant el domini britànic de l’illa, a uns terrenys concedits a membres de la colònia grega. Totes s’assentarien a les planes d’aiguamolls posteriors als dos ports de tramuntana, el de Fornells (salines Velles i salines Noves) i el d’Addaia (salines d’Addaia i salines de Mongofra).
SALINES DE LA CONCEPCIÓ
Les salines Velles de Fornells s’ubicaven on actualment es troba la urbanització de ses Salines, foren les primeres a deixar de ser explotades.
De les salines Noves de Fornells, de Carbonell o de la Concepció –que amb tots aquests noms han estat conegudes– ja en vaig escriure alguna cosa (“Amitgers de sal i terra” 26-12-2013) amb l’inestimable testimoni de Maria Caules Gelabert (Fornells 1920) que es casà amb Jordi Pons Pons (1914-1984) pagès i saliner, així com dels seus fills i les magnífiques imatges de les salines i saliners preses per Arístides Vallès Moragas. També ha publicat sobre aquestes salines Joan Pau Salort, amb bon coneixement de causa, la seva família n’era propietària.
El 2012 les salines de la Concepció van reprendre la producció en forma de flor de sal, a la que em vaig referir (“L’oli d’oliva menorquí emulsiona collita i tast” 6-11-2014) amb motiu de les jornades organitzades per l’associació Fra Roger, que van possibilitar la confluència de la sal d’aquestes salines, oli d’oliva verge extra menorquí i salsa maonesa elaborada al moment pels millors cuiners en aquest paratge de bellesa enlluernadora del port de Fornells.
SALINES D’ADDAIA
Les salines d’Addaia ocupen 16.000 metres quadrats, amb un concentrador, nou escalfadors i tres cristal·litzadors; la seva producció l’any 1947 era d’unes 73 tones de sal. Van adoptar un sistema d’explotació diferent del seguit a les de Carbonell, on era el mateix pagès amitger del lloc el que a l’estiu –sense abandonar les labors pròpies de l’explotació agrària– es convertia en saliner, amb l’auxili dels missatges i de jornalers amb experiència llogats expressament.
Les salines d’Addaia, propietat de la família Biale, les tenia llogades un comerciant maonès del ram de l’alimentació, Albert Carreras Pons, que se’n podia haver fet càrrec cap a l’any 1927, si no abans. A la relació de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca del 1927, Carreras consta a la tarifa 1, secció 1, classe 9 (comestibles) amb una quota anual que abona al Tresor de 374,05 pessetes, de la que poc menys del 2% correspondria a la Cambra. De l’any 1960 trobam una factura de llevat comprat a Barcelona que subministrava als forns de l’illa. Del 1964 hi ha un permís de circulació del moto-carro amb el que repartien la sal, encara que de vegades el carregaven en excés i s’aixecava la cabina i roda de davant. El continuador del comerç majorista i la “concessió” salinera fou el gendre Llorenç Carreras Cardona.
Subministraven la sal als llocs per a les saleres de les fogasses, a la fàbrica de El Caserío o a l’hospital Verge del Toro. En plena temporada de collita hi treballaven entre vuit i deu homes, que disposaven de molins de capolar la sal tant al magatzem de les salines com al del carrer Ciutadella de Maó. Els darrers temps, carregaven la sal en un camió Ford de pedals d’en Flasto (Salom) de caixa de llenya.
Araceli i Eusebio, fills de Llorenç Carreras, recorden les pescades de sípies i crancs peluts en el port d’Addaia amb el seu cosí Salvador Castelló –que seria professor de l’institut Joan Ramis i col·laborador del “Menorca”– que per ells era com un germà gran, ja que el van acollir de petit en morir sa mare, germana de la seva, Anna Carreras Capó.
La caseta dels saliners d’Addaia feia dos departaments. Quan els Carreras hi quedaven a romandre disposaven de la part de llevant, a la que també habitava en Jaume, un bo jan, fadrí, ja gran i un poc encorbat que ajudava a les salines, tenia la tèquina i era l’ànima d’allà baix. A la part de llevant de la caseta tot l’estiu hi habitava amb la seva família n’Antoni Real Gomila, que va ser saliner major d’Addaia durant dècades com veurem dijous que ve. Real degué fer sal a Addaia fins damunt l’any 1960 o 1961, quan es van deixar d’explotar. La causa era ben simple, els sortia més econòmica la sal importada de la península que la produïda a Addaia. El seu subministrador va ser la “Salinera Española”, de San Pedro del Pinatar (Múrcia). El primer vaixell va dur 240 tones de sal.
Les salines d’Addaia encara viurien una revifalla de la producció, ara sí amb el sistema d’explotació “tradicional” –i original– de Menorca; el pagès del lloc d’Addaia, Gabriel Fullana Vinent, les va explotar de l’any 1975 fins al 1990.
SALINES DE MONGOFRA
Darrera de la colàrsega del port d’Addaia, just a llevant i a tocar de les salines d’Addaia, existeixen les salines de Mongofra Nou, lloc que l’any 1924 va adquirir l’empresari de laboratoris farmacèutics –i mecenes– Fernando Rubió i Tudurí. Les salines Velles, situades ran de les noves s’haurien deixat d’explotar molt abans. Les salines Noves de Mongofra són més reduïdes, amb una superfície de 2.370 metres quadrats disposaven d’un estany cristal·litzador i sis concentradors; la seva producció els anys cinquanta era propera a les 30 tones de sal. S’ha dit que aquestes salines les explotava el mateix pagès de Mongofra, per no és descartable, segons els nostres testimonis, que pels anys cinquanta –si més no– en Toni Real dugués a terme aquesta tasca a les dues salines veïnes.
SALINES DE PUNTA PRIMA
En època molt més tardana, i al sud de l’illa, es van construir les de Santandria (Ciutadella) i les de sa Punta Prima (Sant Lluís). Aquestes es va bastir a la primeria dels anys cinquanta (del segle XX) a uns terrenys planers però una mica per sobre del nivell de la mar. El santlluïser Pere Sintes Orfila va ser un dels jornalers que van picar la canal d’entrada de l’aigua marina fins a la caseta on s’instal·là la bomba que l’abocava als escalfadors rectangulars d’altes parets. Serafí Alsina i alguns socis van comprar el lloc de Punta Prima i van bastir les salines, però van ser deficitàries i de poca durada, l’aigua es filtrava en el terreny en lloc d’evaporar-se.
Avui en dia les salines d’Addaia i de Mongofra són un paradís ornitològic creuat pel Camí de Cavalls