M’he proposat recrear una petita odissea a la recerca d’uns antics bucs de canya per a la cria d’abelles encara que sigui amb una mica de retard, ja que la troballa la vam dur a terme el maig del 2012. Hi van prendre part, entre d’altres, dos membres de l’Associació Menorquina d’Apicultors, Sebastià Pons (de mel S’Eixam) i Bernat Cardona, l’actual president. Però abans farem una breu recapitulació de la seva cria i de les virtuts culinàries del dolç producte resultant.
ABELLEROLS I SEGUERS
Ja que parlam d’apicultors, val a dir que a Menorca als homes dedicats a la cria d’abelles tradicionalment se’ls coneixia com abellerols, denominació que coincideix amb la d’un ocell de colors vius i bec llarg de la família dels meròpids, de nom científic Merops apiaster. La subtil diferència es troba en que l’ocell s’alimenta d’abelles i l’home de la seva mel.
Com sabreu, els seguers són eixams venturers d’abelles que fan el seu niu dins el forat d’una penya o un arbre, i que els apicultors arreplegaven per poblar els bucs o les casetes. L’antic costum establia que l’abellerol que trobava un seguer havia de donar la meitat de la mel al propietari de la finca i comprometre’s a no destruir l’eixam. També es deia que els bucs o casetes d’abelles havien d’estar a més de 25 passes dels camins públics. Miquel Pons-Portella en “es diari” del 22-11-2014 exposava un litigi de l’any 1882 entre abellerols i viticultors migjorners, pel suposat perjudici que les abelles causaven a les vinyes, amb sentència favorable als primers.
BUCS VERSUS CASETES
Francesc Andreu Femenies (1860-1929), prototip d’emprenedor avançat al seu temps, després de passar uns anys als Estats Units, va implantar la primera fàbrica d’electricitat de les Balears, al port de Maó, i va ser pioner del telèfon i l’automòbil de vapor a Menorca. A més, va introduir a Espanya l’apicultura mobilista, de casetes de llenya i quadres extraïbles. El 1888 fundà la “Revista Apícola” i obrí un magatzem amb tot tipus d’estris propis de l’activitat.
A la “Historia de la isla de Menorca”, Pere Riudavets i Tudurí afirma a la mateixa època que “les dones dels llocs que més es dedicaven a la cria d’abelles prefereixen dedicar-se a altres manufactures”, com el formatge, mantega, figues o cria d’aus casolanes, però creu que hauria de continuar la indústria de la mel per mitjà de les modernes casetes de Francesc Andreu. Les actuals casetes d’abelles són hereves de les introduïdes per Andreu Femenies, però avui ens venim a referir als bucs o casetes de canya existents des de molt abans i que van conviure-hi encara durant dècades.
Els bucs es construïen de canyes i en forma de tub cilíndric d’aproximadament un pam de diàmetre. Per l’exterior es recobrien de buines –excrements frescos de vaca– mesclats amb fang o calç. Si es folraven les parets interiors es mantenia l’estructura circular, a fi que les abelles n’elaboressin les bresques de forma rodona. Els dos extrems es tapaven amb els fonells, unes rotllanes generalment de marès; el posicionat cap a l’exterior tenia forats d’una mida que permetia l’entrada de les abelles, però no d’insectes intrusos més grans, l’altre fonell era llis.
Es col•locaven plans i “en bateria” sobre un banc de pedra seca o marès, tapant la part superior amb una capa de fulles de càrritx o porrassa recoberta de teules, rajoles o llaunes. S’ubicaven a la vora d’una paret arredossada de la tramuntana, una cova o la barbacana d’un barranc, orientades cap a llevant per tal que els primers raigs de sol escalfessin els habitacles de les abelles, que es feien molt tancats per tal de mantenir la temperatura elevada en el seu interior. S’extreien les bresques per un cap, però se’n deixaven unes quantes a l’altre, de les que se n’alimentava l’eixam a l’hivern i el buc mantenia l’activitat durant molts anys.
L’historiador romà Plini afirmava que la mel de Menorca era la segona millor del món, després de la grega, i en el segle XVIII se n’exportava a París o Londres, però per a la major part de llocs no passava de ser un complement dins una economia de subsistència. Açò possiblement explica la lenta implantació de les casetes de llenya. L’arxiduc Luís Salvador, en el “Die Balearen”, ens dóna el cens d’apicultors l’any 1889, eren 408 i es servien de 3.121 bucs de canya i 296 casetes de fusta, encara que assegura que devien ser més. Però l’any 1932 (a la Revista de Menorca) Francesc Hernández Sanz constata que el sistema primitiu continua essent el més estès a tota l’illa, i així va ser fins bastant passada la Guerra Civil de 1936/39.
GASTRONOMIA
La mel i la cera d’abella s’han utilitzat en ungüents curatius. Francesc d’Albranca (Revista de Menorca, 1923) recull que la mel boscana, i particularment la de romaní, es dóna com a medicament a persones malaltisses i especialment als tuberculosos: “la medicina popular la prescrivia (i prescriu) a raó de dues culleradetes al dia”. Si no curava almenys devia conhortar molt el malalt.
Com a ingredient per endolcir i acompanyar plats i begudes és present a la taula de temps immemorials. Segurament haureu provat la sobrassada o l’albergínia amb mel, o la simple bresca acabada de collir. Més improbable és que hagueu gaudit de l’arrop de mel o la mantega i mel.
Fra Roger, al receptari conventual del segle XVIII “Art de la cuina”, esmenta la mel fins a dinou vegades com a ingredient culinari, segons el recompte de l’estudi introductori d’Andreu Vidal Mascaró. Així es constata a la recepta nombre 14 “altre plat de picat diferent”, elaborada amb cuixa de moltó acompanyada de xuia, vi blanc, sal, safrà, nou moscada i clavell. Un cop cuita i dins el plat “trempa-lo amb mel”, per si fos poc, encara hi afegeix sucre i canyella.
Pere Ballester, a l’essencial “De re cibaria”, editat el 1923, ens ofereix la recepta de la mel i mantega. Es prepara una lliura de pa de coc, mitja lliura de mel i tres unces de mantega de la terra (de vaca). La mel i la mantega es posen al foc dins un tià fondet, quan bull es treu del foc, se tiren trossos no molt grossos del pa, remenant amb una cullera de fusta perquè se mescli bé i les sopes donin un bull amb la mel i la mantega. L’autor creu que és millor que no arribin a bullir. Aquestes postres es consumien a Menorca per Tots Sants abans que arribessin els panellets de Catalunya. Ballester afirma que “se n’afartaven en memòria dels Sants Difunts, amb el risc d’anar a fer-los companyia”.
Qui no ha tastat mai la
sobrassada amb mel?
I qui no ha xarrupat la
bresca de cera i mel?