Categorías
Actualitat Noticies

Andreu Vidal a la presentació del llibre Art de la Cuina a Barcelona

L’any1991 vaig assistir a Maó a alguns actes de les “Jornades Antoni Febrer i Cardona i la cultura de la Il·lustració”. A la cloenda d’aquell simposi, el professor Joaquim Molas va fer un magnífic resum de les aportacions que s’hi havien fet i va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules:

“Com tot simposi, el que avui clausurem és important per molts motius: per les ponències presentades, per les discussions que aquestes han provocat, pels actes paral·lels organitzats i, per últim, pels intercanvis dialèctics de passadís i de sobretaula, potser, en conjunt, els més sucosos”.

Doncs bé, aquests intercanvis dialèctics sucosos van provocar que la tenaç i incansable Josefina Salord Ripoll, a qui tant devem en l’estudi de la cultura menorquina, em fes una proposta “deshonesta”. L’oferta consistia a fer-me càrrec de la transcripció d’un manuscrit menorquí del segle XVIII, d’un tal Francesc Roger, cosa que em veia capaç de fer donada la meva condició de llicenciat en filologia catalana i catedràtic de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. Com podia negar la meva col·laboració a tota una institució com l’Institut Menorquí d’Estudis? “Vinga doncs, d’acord, accepto el repte… Ah, i per cert, de què parla el manuscrit en qüestió?” “Et sorprendrà. Es tracta d’un conjunt de receptes de cuina…”

Això de la cuina no és el meu fort, com a cuiner sempre he estat més aviat discret. I els meus coneixements culinaris teòrics eren, fa poc més de vint anys, superficials i tangencials. Josep Pla (El que hem menjat) m’havia fet veure que allò que hem menjat, mengem o volem menjar també forma part de la cultura. Joan Perucho i el seu cunyat Néstor Lujàn escrivien sovint articles i llibres que m’agradava tafanejar (sobretot els de Perucho). I, com a lector de Joan Fuster, m’havien colpit aquelles paraules que deien:

“Participo de la idea que l’acte de menjar és un fet cultural tan important com la contemplació d’ un quadre excels o com l’ audició d’ un quartet de Beethoven. Sempre he pensat que és una “falla” cultural no haver col.locat les delícies del paladar al mateix nivell que les delícies dels ulls o de l’oïda”.

A casa tenia, entre altres, el medieval Llibre de Sent Soví però encara no m’havia assabentat que aquesta obra era un veritable tresor, el bressol de la cuina catalana i de gran part d’Europa i la base de tot el que estava a punt de caure’m al damunt.

Per cert, aquest llibre tan antic (1324) té el que és l’essència d’un llibre clàssic. I és que diu veritats que són completament contemporànies a nosaltres, que no passaran mai de moda. Just començar, com una declaració de principis, diu:

“Así comença lo llibre de totes maneres de pottatges de manjar qui·s puxen fer de tota manera de volatarias e de carn de pell e de peix, en qual manera se deuen aperellar. La qual cosa és una de les gentileses que hom deu saber e fer entendre a totes natures de gents, so és a hòmens i a dones, de qualsevulla estament que sia.”

Crec que l’anònim autor del Llibre de Sent Soví em renyava una mica per no ser més competent en l’art de la cuina, però al capdavall vaig pensar que això no seria tan greu si podia fer arribar les 230 pàgines del manuscrit de Fra Roger a un públic més ample i més capacitat que jo mateix davant dels fogons.

Just començar la transcripció d’Art de la Cuina, em vaig adonar que tenia a les meves mans un text que constituïa una manifestació cultural de primer nivell, tant pel fons (el contingut culinari) com per la forma (els recursos de llengua que utilitzava).

A mesura que anava avançant en la feina mecànica de la transcripció van anar sorgint qüestions de fons que serien les que acabarien de donar forma a l’estudi introductori. Entre aquestes qüestions n’hi havia quatre que em van semblar fonamentals:

La primera: qui era Francesc Roger i què podia dir d’ell? Només tenia un full que m’havia facilitat na Josefina Salord, amb unes poques dades, insuficients de totes totes per “crear” un personatge. Aquestes dades havien sortit de l’Arxiu Diocesà de Ciutadella, segurament per gentilesa de Ferran Martí Camps. (F.M.C.). Una biografia pròpiament dita era impossible. Vaig decidir que em limitaria, doncs, a oferir el que era rellevant del context en què va viure Fra Roger: menorquí de Ciutadella, religiós franciscà, i sota la dominació britànica.

En segon lloc, de quina forma podia d’explicar l’aventura d’un manuscrit que al segle XVIII havia pertangut al convent de franciscans de Ciutadella i que l’any 1986 torna microfilmat a Menorca, provinent de la Biblioteca de Catalunya, que és on es guarda l’original? Del que finalment vaig escriure sobre aquesta qüestió ara no n’estic gens satisfet i avui en canviaria alguna cosa. Permeteu-me, doncs, que m’hi aturi una mica.

El que vaig saber el 1993 era que el manuscrit 1.871 de la Biblioteca de Catalunya formava part d’una sèrie de manuscrits de procedència menorquina que van ser donats per Jordi Rubió i Balaguer però que havien pertangut al seu pare Antoni Rubió i Lluch. Com que aquest havia tingut com a deixeble el menorquí Cosme Parpal i Marquès i anys més tard li va fer de professor ajudant de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, vaig pensar que la connexió, tot i no tenir-ne proves suficients, podia ser aquesta. Avui, però, no ho veig així.

La desamortització de béns eclesiàstics de 1835 va buidar les lleixes de les biblioteques monàstiques i conventuals i gran part d’aquests llibres van anar a parar a les biblioteques públiques. Vaig pensar que l’Art de la cuina devia haver seguit el mateix destí que la resta d’obres del convent de franciscans de Ciutadella. Però si va ser així no en tinc cap prova. I ara m’inclino a pensar que un llibre de valor tan pràctic, ple de taques de greix i d’oli i amb foradets d’espurnes de foc, no deuria ser mai a les lleixes de la biblioteca sinó a l’escó de la cuina, en qualsevol racó prop dels fogons. I també penso que aquest llibre no va arribar mai a la Biblioteca Pública de Maó sinó que algú en algun moment que no sabem se’l va guardar i el va col·locar a la lleixa d’alguna biblioteca privada on per sort es va conservar íntegre fins l’any 1893.

Aquest és l’any en què Antoni Rubió i Lluch va visitar Menorca durant uns dies. El resultat d’aquest viatge està prou ben documentat ja que Rubió en va fer una conferència al “Centre Excursionista de Catalunya” a finals de desembre del mateix any 1893. El títol d’aquesta conferència va ser “Una excursió a Menorca. Estudi del dialecte i literatura menorquina”. I en van sortir ressenyes tant al “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” (octubre-desembre de 1893) com a “La Vanguardia” de 21 de desembre. I aquest article de “La Vanguardia” va ser reproduït literalment a la premsa menorquina una setmana més tard. (“El Bien Público” i “El Liberal”, de 27 de desembre).

El “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” explica així un fragment de la conferència:

“[Antoni Rubió] Passà a descriure l’història y costums dels menorquins, deduint de ses explicacions lo caràcter propi qu’aquests posseeheixen malgrat les vicissituds de sa història y sos cambis de nacionalitat. […] Examinà detingudament la literatura menorquina, fent esment de sas principals produccions, y digué que si bé aquesta no havia sentit los efectes del renaixement de la catalana [es refereix a la Renaixença], com ha succeït amb la mallorquina, no per xò havia sigut olvidada, lo que fa que avui conservi tota sa fesomia antigua”.

Malauradament, no he arribat a tenir notícia de quines persones van actuar com a guies menorquins durant l’estada d’Antoni Rubió a Menorca. Enlloc, doncs, no es diu que en aquest viatge hagués recollit el conjunt de manuscrits de traduccions teatrals fetes per Vicenç Albertí i altres. Ni tampoc podem saber si el manuscrit Art de la cuina formava part del que deuria emportar-se a Barcelona, a la seva gran biblioteca particular. Però Joaquim Molas està convençut que tots aquests manuscrits ja eren a les mans dels Rubió el 1902 i Josefina Salord ha afinat més i afirma que “una dotzena de traduccions de Vicenç Albertí i Vidal les va adquirir Antoni Rubió i Lluch en la seva estada a Menorca el 1893. Alguns d’aquest manuscrits –afegeix- duen, al costat del nom d’A. Rubió, el lloc i la data de “Barcelona 1893”.

I si això no semblés definitiu, ens pot ajudar a convènce’ns el que va escriure Ramon d’Alòs-Moner en el mateix “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” de juliol de 1937. Antoni Rubió acabava de morir i el Centre Excursionista va voler dedicar aquest butlletí a qui havia estat el seu primer president. Alòs-Moner diu:

“L’aspecte científic dels seus viatges i excursions tenia com principals fonaments l’estudi directe de les col·leccions, dels arxius, de les biblioteques. […] Respecte al països on, començant per Catalunya, els fons arxivístics són abundosos, cada viatge de Rubió i Lluch es traduïa en l’arreplega de materials escrits, preciosos per a la història de la nostra civilització.”

Em sembla que ara la cosa és més clara. Parpal i Marquès, que havia nascut el 1878, tenia al voltant de 15 anys quan Antoni Rubió va anar a Menorca. I l’any 1913, quan en tenia 35 i va ser admès a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, va fer un discurs titulat “La isla de Menorca en tiempos de Felipe II”. Antoni Rubió li va fer la contestació amb el seu propi discurs que intitula “La escuela histórica catalana”. I aquí és on afirma que té en el seu poder “algunes” de les traduccions d’Albertí i Vidal. Malauradament no va esmentar cap llibre de cuina menorquina. I, si hagués estat Parpal i Marquès qui li hagués facilitat aquest material, segur que el senyor Rubió hauria estat prou ben educat com per donar-li les gràcies públicament, cosa que no va fer perquè no era el cas.

Tornant a Joaquim Molas, diu que “Són precisament aquests manuscrits que cita el 1913, i que, molt probablement, ja tenia el 1902, els que seran dipositats a la Biblioteca de Catalunya entre aquell any i el de la seva mort, el 1937”.

Quan vaig preparar l’estudi introductori a Art de la cuina vaig trobar la referència del manuscrit 1.781 a l’Anuari de la Biblioteca Central de 1955-1956. I així ho vaig transmetre:

“Los [manuscritos] 1.781-1.803 son una colección de piezas de teatro de autores del siglo XVIII, traducidos al menorquín, que habían pertenecido a don Antonio Rubió i Lluch y fueron donados por su hijo don Jorge Rubió i Balaguer”

A remarcar que el ms. 1.781 no és cap peça de teatre ja que és l’Art de la cuina, però tot anava al mateix lot.

Ara bé, a l’actual catàleg online de la Biblioteca Nacional de Catalunya s’afirma que els manuscrits 1.780 fins al 1.800 constitueixen la “primera sèrie de manuscrits donats per Antoni Rubió i Lluch i ingressats durant la Guerra Civil”. Jo suposo que, si això és veritat, qui deuria fer les gestions i trasllat de les obres de la biblioteca particular a la Central va ser Jordi Rubió i Balaguer, ja que el seu pare feia temps que havia perdut la vista, era força vell i no trigaria gaire a morir (1937).

Resumint, doncs, i amb totes les reserves del món: el manuscrit d’Art de la cuina passa a mans particulars abans o en el mateix moment de la Desamortització de 1835. El 1893 es traspassa, per compra o donació, a Antoni Rubió i Lluch, i aquest o el seu fill Jordi el dóna a la Biblioteca de Catalunya durant la Guerra Civil. Però no és fins a la postguerra que la Biblioteca el fa entrar al seu catàleg (1956).

La tercera qüestió fonamental que em vaig plantejar va ser la de situar Art de la cuina en el conjunt de la tradició culinària catalana, si n’hi havia. Va ser quan vaig descobrir la mare de totes les cuines que és el Llibre de Sent Soví. Com que això ho explico a l’estudi introductori i em sembla vàlid encara avui, només us diré que aquest va donar peu al famós Llibre del coch, de Robert de Nola, que va ser traduït i reeditat infinites vegades durant el segle XV i que va donar peu a les obres culinàries castellanes de Diego Granado, Francisco Martínez Motiño i, tocant ja més de prop els franciscans, del franciscà aragonès Juan Altimiras. Aquest filtre castellà d’origen català és el que Fra Francesc Roger va utilitzar per escriure Art de la cuina i el seu mèrit va ser retornar-li el seu caràcter català, pel contingut i per la llengua utilitzada.

I això lliga amb la quarta qüestió: fins a quin punt el llibre de Fra Roger era original? Podia ser un plagi, una traducció o una simploe còpia. Però no vaig tenir gaires dubtes respecte a l’originalitat de l’obra: l’autor va ser capaç d’aprofitar la tradició culinària catalana, va transformar les receptes complicades i barroques en senzilles i populars i, sobretot, es va adaptar el medi social i geogràfic que suposa la menorquinitat dels ingredients. I això explica la molta presència de productes del mar, cosa impensable en els llibres de cuina de tradició més castellana.

I finalment, l’originalitat de la llengua que utilitza. Quan (1993) va sortir publicada l’obra, vaig pensar que una gran part de públic lector passaria per alt l’estudi minuciós que en faig, el recompte de paraules, els diferents aspectes gramaticals que analitzo. I no em sembla malament que es deixi aquest apartat per als lectors més especialitzats. Però hi ha un aspecte general de la llengua en què potser no incideixo prou en el meu estudi i que ara em sembla molt oportú de remarcar. El llenguatge de Francesc Roger a Art de la cuina és una excel·lent mostra d’expressió menorquina de la llengua catalana. El seny que hi va posar el va fer escriure en un estàndard natural, amb paraules i expressions totalment menorquines i sense necessitat de recórrer a l’ús de l’article salat per semblar més propi d’alguna de les misterioses “llengos baleàs”, tant de moda en els últims temps. Estic convençut que Art de la cuina és una bona lliçó que ens arriba del segle XVIII i que propugna un bon model del que ha de ser un registre formal del català de Menorca. Però tot això no ho vaig dir llavors, fa poc més de vint anys, perquè em semblava que no calia.

Per acabar, agraeixo als responsables de l’IME la tasca que heu fet perquè aquesta reimpressió surti al carrer després de tants anys i a l’Associació Fra Roger que hagi posat en pràctica allò que deia en la presentació del llibre de l’any 1993:

“Una recepta és com una partitura. Cal interpretar-la cada cop per assaborir-ne el gust”.

Crec que avui no només els membres de l’Associació Fra Roger sinó moltes altres persones empeses per la curiositat cultural i per la intrepidesa culinària han fet reviure l’art de la cuina en el seu sentit més ample. I també crec que encara hi ha molta feina a fer per reconstruir la història de la gastronomia menorquina. Continua havent-hi un buit en el que va de l’Art de la cuina al libre de Pere Ballester, De re cibaria (1923). Estic segur que quan es rescatin un parell de manuscrits (que encara deuen dormir en algun calaix) en sabrem molt més, del període crucial que va de finals del XVIII fins a meitat del segle XIX. Em refereixo a les obres Libro de cocina i Manual de la Cuynera Menorquina. Si algú s’hi anima, tindrà tot el meu suport.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

https://www.high-endrolex.com/21