El gin de Menorca, de la llegenda a la història. El gin en temps de canvi (1960-1985) , per Alfons Méndez

Els anys seixanta neix la reivindicació del vincle del gin amb la dominació britànica. En l’article sobre gastronomia menorquina d’un especial del diari Menorca del 1960 dedicat al turisme, Andreu Murillo explica que “producimos licores como el “estomacal” y el “gin”. Nuestro “gin”, ginebra destilada, es famoso en España; hay varias fábricas en Menorca y las primeras destilaciones se remontan a la época de las ocupaciones extranjeras en el siglo XVIII. Suele tomarse en una bebida llamada “pellofa” en el dialecto local y que consiste en gin mahonés, agua de seltz y una rajita de limón”.

L’any següent, en la Guia de Menorca de Lluís Ripoll, parlant de gastronomia hi ha una succinta referència a la ginebra. Mascaró, en el seu llibre del 1965 explica en l’apartat d’indústria que a l’illa es fan diverses classes de ginebra, que a Menorca s’anomena senzillament gin, “utilizándose para su elaboración fórmulas del siglo XVIII, aprendidas de los ingleses”.

Molt més atrevit es mostrava Jim Maps en la seva guia editada el mateix any en anglès. Explicava que “L’orgull i el delit de Menorca és el gin, el gin anglès. Es tracta d’una de les reminiscències més felices de l’ocupació britànica. La idea d’aromatitzar el brandi amb l’essència de baies de ginebre s’acabava d’assentar a Anglaterra quan Menorca va ser conquerida i els destil·ladors locals van començar a produir-la. Un d’aquests encara la fabrica avui. La casa de Beltrán, situada a la vorera del port de Maó, va ser fundada el 1790, només 12 anys després que els britànics deixessin l’illa. El fundador va aconseguir una recepta anglesa, que ha romàs a la família des de llavors com un secret fèrriament guardat”. A continuació anota que Beltrán elabora dos licors i que l’anomenat Lord Nelson és el que més s’assembla a la ginebra anglesa. Un altre fabricant és Xoriguer. Així mateix comenta que als bars i cafès el gin es pren amb gel, sifó i una pell de llimona.

Aquesta imaginativa teoria concordava amb la publicitat de les esmentades empreses (igualment en anglès). Beltrán inseria dos anuncis: un de “Gin Beltrán. Gin anglès de Menorca. Beltrán, fundat el 1790” i l’altre de “Lord Nelson. Antiga Recepta Anglesa. Gin sec. 1716”. Xoriguer simplement apuntava “Gin Xoriguer. Per al seu còctel. Qualitat suprema”. També les guies en francès es feien ressò d’aquesta idea: “A Menorca, algunes destil·leries produeixen ginebra de tradició anglesa”.

El volum de la indústria licorera era reduït. Segons un informe del 1965 a l’illa hi havia cinc fàbriques (tres a Maó i dos a Alaior), que ocupaven un total de tretze treballadors. Malgrat tot, era un negoci puixant, on s’introduïen nous productors, com el gin Seawolf de Sapiña, que tenia la seva destil·leria al carrer Governador Ramírez de Maó.

Amb motiu de la Fira de Mostres d’Artesania i Turisme celebrada a Palma el 1964, Miquel Villalonga, el darrer descendent de Beltrán, explicava que, maldament el fundador de l’empresa era el seu besavi, el pare d’aquest fabricava gin amb fórmula anglesa, “al pertenecer Menorca en aquel siglo XVIII a la Corona Británica”, una asseveració sens dubte agosarada, perquè Manuel Beltrán Pujol va néixer el 1853, i el seu pare el 1829, quan ja feia més d’un quart de segle que l’illa havia passat definitivament a Espanya. D’altra banda, l’empresari indica que si bé el consum de gin a Menorca és gran, a la Península és poc conegut.

En unes declaracions del 1979, les afirmacions no són tan contundents. Així remunta l’origen del gin a les dominacions britàniques del segle XVIII, “cuando al parecer fue introducido en Mahón, al ser una bebida corriente entre el ejército inglés. […] La fórmula suponemos bastante parecida con la que en la actualidad se usa. Sin embargo la forma de fabricación sí es mantenida, siendo incluso probable que uno de los alambiques que aún hoy sigue produciendo gin sea, sino contemporáneo, sí al menos de época solo algo posterior a la fecha de su introducción en Menorca”.

En una entrevista del 1980, en canvi, reconeixia que el fundador s’havia establert a Maó el 1880 i no sabia quan havia començat a fer gin, per afegir que “probablemente desde las dominaciones británicas de la isla no se había dejado de fabricar gin en Maó […]. El gin Beltrán y el gin Fornero son los primeros que conocemos, aunque tenía más nombre el Fornero ya que lo más famoso de los Beltrán era el estomacal, pero la fábrica de gin Fornero se incendió y la industria prácticamente llegó a desaparecer hasta que por avatares de la vida se juntan las más antiguas tradiciones de la fabricación de gin al casarme con una descendiente de los Fornero. Desde entonces hemos estado fabricando el gin respetando las dos antiguas recetas de los Beltrán y la de los Fornero”.

Aquesta explicació per un costat deixa com una simple teoria el que uns anys abans s’apuntava com un fet i, per l’altre, planteja una controvèrsia amb el creador de gin Xoriguer, antic empleat de Fornero, qui reclamava per a ell el manteniment de la fórmula d’aquesta empresa. En tot cas, sembla que la fabricació de la segona referència de Beltrán és anterior al matrimoni esmentat.

Més interessant és l’explicació sobre l’origen del gin Beltrán. Durant la guerra la fàbrica va tancar i son pare comprava vi mallorquí, que destil·lava per obtenir alcohol, amb el qual elaborava un poc de gin que venia de contraban. Feia deu o quinze anys només venien gin a Menorca, però en aquell moment havien aconseguit introduir-se una mica a Mallorca, Eivissa i Barcelona. A més de les dues classes de gin, se seguia fent estomacal, paloi fins a un total de devuit especialitats (anís dolç i sec, herbes, vodka, rom, ponx, crema de cafè, curaçao, menta, etc).

A l’alçada del 1981 funcionaven a l’illa quatre destil·leries, encara que com s’ha dit, les dues principals eren Xoriguer i Beltrán, ja que Mica i Son Petit tenien una distribució reduïda. Els productors admetien que el sistema de fabricació era molt similar entre tots ells. Es caracteritzava per realitzar dues destil·lacions amb alcohol rectificat i per utilitzar-ne únicament la part central; el resultat es rebaixava fins assolir la graduació de 38º. L’amo de Son Petit comentava que, en contra del que es pensava, el grau del seu gin era anàleg al dels altres i el gust més suau es devia a certes plantes medicinals que entraven en la seva composició.

Els ginebrons s’importaven del Pirineu, perquè els d’altres indrets, sobre tot els forans, de Iugoslàvia o el nord d’Itàlia, canviaven el bouquet del licor. Normalment no s’envellia. Beltrán indicava que el producte destil·lat es posava en bótes que ja havien contingut gin i que en tenia de gairebé cent anys. En canvi, Son Petit sí que considerava important l’envelliment per a la qualitat del suc. Xoriguer va començar a treballar amb un alambí de 500 litres, als quals posteriorment havia afegit tres més de 700.

La major part del consum era a l’illa, tot i que es realitzaven algunes vendes a la península. Les visites dels turistes a les destil·leries eren una pràctica habitual, fins i tot a Son Petit. Per aquest motiu es prestava atenció a l’envàs, puix que es tractava d’un producte típic que s’adquiria com a souvenir. Els anglesos eren els visitants més importants i les empreses rivalitzaven per veure quin gin tenia un sabor més adaptat al paladar britànic.

Entre els menorquins, a pesar que un determinat estrat de consumidors el bevia tot sol i estava molt fidelitzat a la seva marca, en general es xumava en forma de combinats, tant l’internacional cubalibre com la local “pellofa” i la relativament moderna “pomada” (amb llimonada). Els darrers anys la demanda de la gent jove i les dones estava creixent amb força.

Pomada

S’apuntava a un fenomen que estava apuntalant el consum de gin. Ens referim a la introducció d’un combinat, la pomada, principalment entre la gent jove (i en gran part durant les festes patronals d’estiu). Aquesta nova beguda fou inventada a principis dels anys setanta a Maó, i la seva popularitat es va assentar ràpidament, en part beneficiada pel nou clima social que s’establí arran de l’elecció democràtica dels ajuntaments, els quals van donar un fort impuls a les festes locals.

El 1985 l’empresa Xoriguer acabà d’absorbir les altres tres i des de llavors ha estat gairebé l’única productora de gin. El 1989 la Unió Europea va atorgar el seu reconeixement al “gin de Mahón”. El 1997 s’aprovà el reglament de la indicació geogràfica Gin de Menorca, en el qual es marquen unes condicions de producció que garanteixen la seva qualitat. El 2010 es recuperà la denominació Gin de Mahón, la qual cosa concorda més amb el seu origen històric. El 2013 el volum de producció assolí els 323.000 litres.

Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta s’erra”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: