El gin de Menorca, de la llegenda a la història. La progressiva consolidació del gin (1912-1936)

Podem tenir una idea sobre la demanda de licors a través d’una nombrosa sèrie de notícies aparegudes al diari El Bien Público els anys 1896 i 1897 sobre aprehensions d’espirituosos que intentaven evadir el pagament de l’impost de consum a Maó. No sabem si aquesta acumulació era fruit d’un augment dels controls, un increment del contraban o un major interès de la premsa. Com s’observa a la taula, la part més considerable correspon als aiguardents, incloent el de canya, un article d’importació. També es molt notable l’alcohol de 34º, que suposa un 29,4% del total; el reduït volum de la collita local de vi fa pensar que era foraster. La ginebra només representa el 20,6% i, per tant, no encapçalava les preferències dels bevedors, ni tan sols dins del submón dels gèneres de contraban, normalment adquirits per gent de menor poder adquisitiu.

El mercat de licors es va anar transformant al llarg del segle XX. Fins a la Guerra Civil, i especialment a partir del 1911, l’illa va patir crisis recurrents, i la situació econòmica general va ser pitjor que la existent en les tres darreres dècades del segle anterior, d’un progrés i una prosperitat evidents, visible fins i tot en l’evolució demogràfica. Menorca passà de tenir 34.600 habitants el 1877 a 42.000 el 1910, per retrocedir fins els 41.500 el 1930. De fet, la dècada anterior a la guerra són nombroses les notícies sobre l’emigració dels illencs.

Ja hem vist en les estadístiques de comerç exterior com al segle XX van desaparèixer les importacions d’aiguardent de canya, mentre que el consum de la cervesa avançava. Segons la topografia mèdica de Pons Marquès, del 1914, l’alcoholisme, bastant estès feia uns anys, darrerament s’havia limitat molt, tot i que als casinos i cases de begudes encara es trascolaven quantitats un tant considerables de licors. S’estava expandint el costum de substituir les begudes alcohòliques pel cafè i els refrescos, de manera que s’afirma que la borratxera era excepcional. Institucions com l’Ateneu de Maó no servien alcohol.

No es pot dubtar que en aquest moment el gin ja era un producte rellevant. En una descripció dels carnavals de Maó del 1924 es comenta que els bevedors estan “inspirados por la manzanilla olorosa, el anís pastoso o la ginebra destemplada, que de todo hay un poco”. Més encara, el 1934 l’escriptor Manuel Amat va trobar al Club Nàutic de Ciutadella “quatre gots de ginebra, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent el cafè”.

La dècada del 1930 comencen a ser freqüents les exportacions de petites quantitats de ginebra cap a Palma i Barcelona, les quals ja s’havien produït, segurament que de forma més puntual, el 1910. D’aquesta manera s’invertia la situació de finals del segle anterior, en què s’importava ginebra estrangera. Aquest fet fa pensar que el gust dels consumidors i la situació de la destil·lació d’aquesta beguda havia donat un tomb. Malgrat que no es disposa d’un historial d’aprehensions d’alcohols comparable amb la de finals del segle XIX, en una del 1934 apareixen tres garrafes de setze litres de ginebra, i en una altra de l’any següent quatre litres de conyac, quatre de ginebra i quatre d’estomacal, la qual cosa sembla indicar una major presència del gin.

En tot cas, a partir del 1912 els anuncis d’espirituosos pràcticament desapareixen i no únicament els dels fabricants, sinó també els dels comerços. Les escasses insercions publicitàries es limiten a presentar vins, licors i xampanys. El cabaret El Trocadero, l’any 1936 oferia als seus clients conyac, xerès i mançanilla. Només certs anys hi ha publicitat de Manuel Beltrán, gairebé sempre del seu estomacal, al qual s’afegeix alguna vegada el Néctar, la Dora i l’anís Beltrán. El 1934 va inserir un avís en el qual denunciava que alguns establiments mesclaven el seu anís estomacal amb altres begudes i demanava que els clients s’asseguressin de l’autenticitat de la seva consumició.

Cap al 1910 Manuel Beltran Pujol cedí el negoci al seu fill Manuel Beltrán Llabrés . Després de la mort del fundador, el 1923, el negoci es va renovar amb noves especialitats, començant el 1925 per l’Aniset Bordeus i els anys següents amb anís sec estil cazalla, l’aperital palo, cremes de cafè, de cacau i vainilla i curaçao, el licor Dora (equivalent al Chartreuse), el Néctar Beltran (similar al Benedictine) i l’anís Beltran dolç.

Com es veu, es tracta dels mateixos articles que fins llavors s’havien importat. A diferència d’altres fabricants, mai no s’indica que s’elabori aiguardent o ginebra. De fet, en un reportatge sobre la destil·leria aparegut a la premsa el 1926, es remarcava la modernitat de les instal·lacions, on destacava “un magnífico alambique de fabricación francesa, modelo muy perfeccionado, […] muy preciso científicamente” que permetia obtenir licors d’una gran finesa i exquisitat que rivalitzaven amb les més acreditades marques nacionals i estrangeres. L’únic alcohol que s’utilitzava per a les destil·lacions era esperit vínic de puresa garantida, rectificat fins als 96º. En aquesta època seguia essent habitual compatibilitzar la fabricació d’espirituosos amb el seu comerç. Així, Beltrán el 1916 tenia la representació de la casa de vins Quintes i Ventura i del xerès Misa.

L’empresa fou bastant activa en el pla publicitari. La major part dels anuncis són de l’anís estomacal, entre els quals sobresurt la introducció el 1927 de l’espectacular imatge d’un àguila que aferra entre les seves urpes una bolla del món amb l’eslògan “Pidan Estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, però, de fet, entre el 1924 i el 1927 s’anunciaven també Licor Dora, aniset Bordeus i palo. El 1929 la fabricació es va estendre a refrescos i orxates. El 1931va tornar a expandir la gamma de productes, i sense deixar d’anunciar els anteriors, s’afegiren el “Whisky Beltrán, estilo inglés”, la “Ginebra Beltrán, estilo La Campana”, el “Rhum Beltrán” i l’anisete Beltrán. Com es pot comprovar, es tracta d’un ampli assortit de begudes alcohòliques d’imitació de les especialitats de major consum, entre les quals la ginebra, també a inspiració de l’equivalent estranger, era un article més.

Fins a la Guerra civil l’establiment de Beltrán era sense discussió el més important de l’illa. Tenia una notable repercussió pública pel seu patrocini de competicions de futbol i activitats de les festes patronals. A la Guia turística de Menorca del 1932, Beltrán anuncia els esmentats licors, als quals afegeix el palo, tot indicant que són fabricats amb aiguardents purs de raïm. El 1934 el seu estomacal fou servit en el banquet que va oferir el Foment del Turisme a la comissió de parlamentaris que es va desplaçar a l’illa. Aquest fet es repetí en altres ocasions, com la inauguració de la temporada de la delegació a Maó Lliga Marítima Espanyola. El 1930 declarava que la seva producció anual era de 25.000 litres. En aquesta època exportava anís estomacal a Sud-amèrica: a partir del 1925 cada any s’enviaven un mínim de cent caixes (1.200 litres). El ventall de productes s’havia ampliat i abraçava la majoria dels espirituosos que no precisen envellir, però en cap moment els propietaris esmenten la destil·lació de gin.

Altres fabricants omplien aquest buit. El 1917 va engegar les seves activitats Llorenç Pons Florit, en una destil·leria situada a la carretera general, a un parell de quilòmetres de Maó, que seguiria activa després de la Guerra Civil. El 1925 Allés va obrir la fàbrica de licors “La Oriental” a Ciutadella, indicant que produïa diverses begudes, com ara l’estomacal “Casallés” i l’anís “Flores de Menorca”, així com “la singular bebida conocida con el nombre de Ginebra (Gin), producto esta última de Menorca, Mahón, y muy apreciada entre el elemento obrero”. És bastant significatiu que es faci constar que “la Casa Allés ha conseguido crear una fórmula de Ginebra (Gin) que, según comprobación de finos bebedores, puede competir con los mejores que se expenden”.

El 1930 l’Ajuntament d’Alaior va autoritzar el comerciant Bernat Villalonga a emprar el segell del municipi en la marca d’un nou article de la seva fabricació, que rebia el nom d’”Old Troth Gin”. Es tracta de la primera associació directa del gin amb l’anglès, que no sabem si realment es va posar a la pràctica ja que no es troba cap notícia més. En tot cas, el nom triat, que es pot traduir com “Gin d’antiga fidelitat”, és simptomàtic de la idea que l’anima de vincular Menorca amb l’Anglaterra del segle XVIII. La inclusió de l’arcaisme troth (fidelitat) potser és cercada per arrodonir aquesta idea. Aquest fabricant seguia actiu el 1934 i també després de la Guerra Civil, ja que el 1941 trobam un anunci de la seva “fábrica y almacén de aguardientes, licores y vinos”, que compatibilitzava amb l’exportació de formatges i llana.

Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta s’erra”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: