El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Efervescència licorera a principis del segle XIX (Alfons Méndez)

Un dels moments amb més documentació sobre els licors de Menorca és l’inici del segle XIX, fins a l’època de la Guerra de la Independència. El 1806 es va produir una queixa sobre la venda d’aiguardent a menor preu de l’establert. La regulació de l’estanc per a l’any 1807 és important perquè, a més de mantenir l’obligació de rebre els vins agres i l’autorització d’importar licors, inclou la relació de les begudes alcohòliques que es venien; de fet a partir d’aquest moment es parla d’”estanc de l’aiguardent i licors”.

En aquesta disposició es declara que l’aiguardent ha de ser “bo i suficient” i s’ha de vendre a 18 doblers la lliura. El preu del brandi, prova d’Holanda (19º), es fixa en 23 doblers i el prova d’oli (24º) en 27. Hi ha tres qualitats de rosolis, amb uns preus de 24, 36 i 50 doblers. Aquest licor, d’origen italià (rosolio), és una maceració d’aiguardent amb sucre, que s’aromatitza amb diversos ingredients. A Itàlia és conegut el de rosa i a Espanya, on és propi de comarques del Llevant i el sud, amb cafè, però també es pot afegir anís, canyella o vainilla.

És bo observar com els licors tenien un grau alcohòlic inferior al que és comú actualment, ja que les antigues tècniques de destil•lació eren rudimentàries i poc eficients energèticament, de manera que costava molt obtenir begudes fortes. El cost del combustible feia que el preu del licor augmentés en incrementar el nombre de graus.

La tècnica moderna de destil•lació va néixer amb la rectificació dels licors, a partir de l’alambí d’Adam, del 1801, perfeccionat després per Bérard, i especialment per Blumenthal, el 1813, que permeteren d’obtenir espirituosos de major grau i puresa amb una menor despesa de combustible. A Catalunya aquests aparells ja eren coneguts entre el 1815 i 1817. El 1832 es va introduir la doble columna de destil•lació (columna Coffey), que va transformar la manera d’elaborar la ginebra, donant lloc al dry gin, que ja no ha canviat fins a l’actualitat.

L’arrendatari quedava obligat a vendre alcohols a tothom i si no en disposava n’havia de comprar. S’exceptuava d’aquesta obligació el rom i el rac, que qualsevol persona podia posar a la venda. Veiem que apareix una nova beguda, el rac. Aquest és el raki, una mena d’aiguardent similar a la grappa, que actualment es beu a Turquia i els països balcànics, com Bulgària, Romania i Grècia. A Turquia és la beguda nacional, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre la diversitat de les societats musulmanes.

El món dels licors sempre s’ha mogut per modes, i sembla que aquests anys li va tocar al raki. El seu consum a l’illa podria haver estat importat pels grecs establerts a Menorca durant el domini anglès o simplement ser una tendència de la Mediterrània de l’època. El cas és que l’agost del 1809 la Universitat de Maó va autoritzar a Joan Pola de Medina “per establir una fàbrica de rack, sempre que sigui el mateix licor que està permès de vendre a l’estanc de l’aiguardent”. Cal remarcar que es tracta del primer fabricant d’espirituosos documentat a l’illa.

D’altra banda, a unes notes de l’estanc de l’aiguardent del poble des Castell, es detallen els licors que es venien els mesos de gener i febrer del 1807. L’aiguardent era el de més sortida amb molta diferència, un 96,77% del total; el segon era el gin, amb un 2,6%, mentre que rosolis i brandi prova d’Holanda només suposaven el 0,4% i el 0,3%, respectivament. L’aiguardent i el brandi eren les begudes més econòmiques (3 i 4 doblers la lliura), i el gin i els rosolis les més cares (8 doblers la lliura).

Així mateix, al text s’apunta que la venda d’aquests licors es veia afectada per l’estada de més de dos mil soldats en la guarnició, “que eran los que hacían más de mitad de dicho consumo”. Aquesta constitueix la primera referència al gin de la història. El fet que no es trobi aquest espirituós en els estancs de l’aiguardent dels altres pobles de l’illa sembla indicar que es tractava d’un producte d’importació destinat a les tropes del castell de Sant Felip.

En una obreta de Joan Ramis del 1815 sobre les mesures emprades a Menorca, la part dedicada als líquids conté apartats relatius al vi, l’aiguardent i el rom i una breu referència al gin i els rodolis, que es venen al major per lliures i a la menuda per tasses.

En uns llistats amb tots els gèneres sortits del port de Maó entre 1805 i 1809, les úniques begudes alcohòliques que figuren són el vi, en ocasions especificant que és negre, el vinagre, l’arrop i el xarop, però no apareix ni tan sols l’aiguardent, evidenciant que l’illa sempre n’havia d’importar i mai n’exportava. En tot cas, aquests productes tenen un pes molt minso en les extraccions totals.

Extraccions del port de Maó (mitjana 1805-09). Valors en reials
Articles Viatges % Import %
vi   7,2 2,6%   1.101 0,4%
vinagre   2,6 0,9%   1.695 0,6%
arrop   1,2 0,4%     100 0,0%
xarop   0,7 0,2%     456 0,2%
Suma 11,7 4,2%   3.351 1,2%
Total extraccions 280 100% 271.115 100%
Font: Elaboració pròpia a partir de AHM, U-866 i U-867.

Val a dir que durant la guerra de la Independència (1808-1814), Menorca va rebre una allau de refugiats i el consum d’alcohol devia d’experimentar un auge considerable. Els menorquins també aprofitaven la seva posició per comerciar: el 1810 s’autoritzava un bergantí a exportar cent barrils d’aiguardent a Gibraltar, i a un altre vint de brandi.

D’altra banda, hom disposa del diari del capità Roca, que cobreix el període de 1776 a 1826 i recull de forma minuciosa els productes importats i exportats del port de Maó, en el qual les úniques begudes alcohòliques esmentades són el vi i l’aiguardent.

La premsa local només va ser autoritzada els períodes liberals, els anys 1811 a 1814 i 1820 a 1821. Es recullen freqüents entrades d’embarcacions al port de Maó amb vins i licors, la majoria procedents de Catalunya i Mallorca, que ens permeten complementar les dades d’extraccions que acabam de presentar. A la taula es pot observar com el vi era el producte més important, i entre els licors només s’hi troben l’aiguardent, el de major presència, i el rom, així com en una ocasió la cervesa, cosa que quadra amb les referències anteriors de l’estanc de l’aiguardent i de Ramis. Atès que només una vegada s’indica que la càrrega es reexpedirà a un altre port, és clar que el destí és el consum local, extrem confirmat diverses ocasions en què s’anuncia la venda a comerços de la població.

Entrada de vins i licors al port de Maó (1811-1821)
Licor Núm. Percentatge
aiguardent 11 34,4%
rom 5 15,6%
cervesa 1 3,1%
vi 15 46,9%
Suma 32 100,0%
Font: Premsa local, anys 1811-1821

Les notícies es reprenen a partir del 1828, però són menys nombroses, tot i que la impressió que donen és que la tònica no ha variat. El 1828 hi ha una entrada d’aiguardent; el 1836 una venda de vi i aiguardents de 24º a 35º. L’any següent apareix per primer cop l’aiguardent de canya; el mateix any es publica una queixa contra la venda a l’estanc d’un aiguardent anisat de menys grau que el permès legalment.

Després de la sortida dels anglesos, el port de Maó no va caure completament en desús. Si bé va haver certs anys en què el moviment marítim era reduït, molt prest d’altres potències van aprofitar el seu potencial. Els americans van ser els primers que, quan van portar la seva flota a la Mediterrània per sufocar la pirateria berberesca, el van adoptar com a port d’hivernada, devers 1815 de forma informal, i des del 1825 de manera oficial, fins el 1845. Els francesos també el van emprar diverses temporades arran de la conquesta d’Alger, el 1830, i altres esquadres, com l’anglesa i l’holandesa, també hi sojornaven.

Durant aquest període l’illa va patir una greu crisi econòmica. Les fonts ens parlen d’una important emigració i d’escenes de pobresa generalitzada. En tot cas, fou un període molt dinàmic: alguns menorquins (entre ells, els Tudurí de la Torre, Cabrisas i Taltavull Garcia), després d’uns anys de treballar fora de Menorca, retornaren per establir nous negocis. Tot plegat hauria estat propici per l’arribada de noves idees i productes, com el mètode d’elaboració del gin.

Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta s’erra”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: