El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Aiguardent i altres licors els segles XVII i XVIII (Alfons Méndez)

Segons l’opinió popular, el gin de Menorca és una herència anglesa. Es tracta d’una bona llegenda, però ningú s’ha ocupat d’esbrinar si té alguna base històrica. L’illa, com totes les zones vinícoles, produïa aiguardent des de l’antiguitat. Tanmateix, el que és particular és el sorgiment d’una indústria licorera, fet que es produí a pocs punts d’Espanya. A Menorca es va desenvolupar amb força i s’arribà a produir un ampli ventall de begudes alcohòliques, la majoria imitació de models forans, però qualcuna d’autòctona. Així és com va aparèixer la ginebra de Maó, segons se l’esmenta en els primers textos, que arrelaria i perviu fins a l’actualitat.

A continuació exposarem les dades existents sobre la producció i el consum de licors a la nostra illa, des del segle XVII fins a l’actualitat, per intentar saber què hi ha de cert en el mite de l’arrel anglesa del gin, segons els documents dels arxius de Menorca, els relats dels viatgers i els autors coetanis, i la premsa local.

Per començar, és necessari constatar que el gin no sempre ha estat el licor típic de Menorca. Al contrari, fins al segle XX la nostra beguda pròpia era l’aiguardent, fins al punt que és l’únic que és present en la toponímia, ja que és el nom d’un lloc del nord del terme de Maó (N’Aiguardent), al costat de l’antiga carretera que anava a Ciutadella, actualment la que de Fornells. També és possible trobar referències a l’aiguardent en el folklore, mentre que les de gin són més rares i tenen un aire relativament modern.

Així Fila-Or reprodueix la cançó Passetjada, que diu “Senyora no m’agrat vi/ ni tampoc aigordent; Le jove s’alce rebent/ i li treu resolí fi”. Pel seu costat, Lafuente Vanrell a Mesurades: “Es senyós a tots convidan/ en galetes i vin blanc,/ ab copetes d’aigurdent/ o copas d’estomacal” i més endavant “i de licors un grapat:/ aigurdent i “palo” i gin/ es lo més acostumat”.

Per tant, aquest licor ha de ser el principi d’aquesta història. De fet, el seu protagonisme era tan marcat que costa molt trobar notícies d’altres begudes alcohòliques.

En primer, l’elaboració d’aiguardent era una conseqüència de la de vi, ja que s’obtenia de la seva destil•lació, tot i que modernament es tendeix a emprar el producte de la fermentació de la brisa (les pells i rapes del vi), donant lloc a espirituosos del tipus de l’oruxo gallec o la grappa italiana. L’aiguardent era un producte més fàcil de conservar que el vi i, per tant, més pràctic per al comerç. Algunes regions, com Catalunya i Mallorca, van obtenir grans rèdits d’aquesta manera. A més, antigament els vins s’agrejaven amb facilitat, i proporcionaven així un volum apreciable de matèria destil•lable.

La destil•lació fou introduïda a Occident pels àrabs i es difongué a partir del segle XIV des del Regne de Mallorca, gràcies a l’obra d’Arnau de Vilanova. Segons Riudavets, el 1669, només a Ciutadella, hi havia catorze alambins particulars, amb la qual cosa la producció no podia ser negligible. El 1608 la seva elaboració es va estancar, és a dir que els particulars van deixar de poder destil•lar-lo lliurement. Es convertí en un monopoli que les universitats subhastaven i l’adjudicaven a un particular que pagava un cànon, amb el qual se sufragaven obres i altres despeses públiques. El concessionari s’obligava a comprar tot el vi agre, que destil•lava.

Menorca no es va dedicar mai a destil•lar vi per exportar, al contrari, habitualment la producció no era suficient per cobrir la demanda i l’estanquer era l’únic que podia importar aiguardent. En aquest temps el preu de compra del vi agre i de venda de l’aiguardent estaven fixats per les autoritats.

El pas de Menorca a la corona britànica va tenir conseqüències per al mercat de vins i licors. El 1717 el governador Kane va decretar la lliure destil•lació de licors i la desaparició de l’estanc. Les universitats, privades d’una important font de recursos, van demanar persistentment el retorn del monopoli, cosa que van aconseguir el 1724.

Tenim una idea bastant precisa del consum d’aiguardent al segle XVIII, gràcies als autors estrangers que van escriure sobre la nostra illa. Així Armstrong comenta que els menorquins no beuen gaire alcohol. La seva beguda ordinària és l’aigua i un glop d’aiguardent com a final d’un dinar el converteix en un festí.

En canvi, els soldats i els mariners anglesos no eren gens sobris. L’autor explica que el dia de Nadal del 1741 a Sant Felip i les cases des Castell (que llavors eren a tocar de la fortalesa) es van beure no menys de 4.000 litres de vi (864 galons), tot i que puntualitza que en aquell moment hi havia una esquadra al port. És bo assenyalar que la principal beguda no és cap licor, sinó el vi. En un altre lloc, apunta que s’exporta una mica de vi, i que les tropes són les responsables de la major part del consum interior. Cleghorn el 1751 anota que entre els soldats britànics l’excés de la beguda era un vici universal.

La Corona britànica va ampliar el castell de Sant Felip i el nombre de soldats que el defensaven. Així mateix, les esquadres del país empraven el port de Maó per passar l’hivern. Aquesta demanda va estimular la plantació de vinyes, que va doblar la seva superfície tal i com havia predit Armstrong.

Durant la dominació anglesa, totes les fonts es refereixen a la gran quantitat de vi que bevien els anglesos, en un segon pla parlen de l’aiguardent, i, a distància, d’altres licors. El 1717 la Universitat d’Alaior, per justificar la seva demanda d’estancar l’aiguardent, es queixava de “la copiosa quantitat d’aiguardents forasters que contínuament entraven de fora de l’illa”. Però els documents oficials, com per exemple la regulació de l’estanc, que obligava a disposar d’”aiguardents bons i suficients”, no ens diuen quins eren els consumidors. Riudavets afirma que malgrat els anglesos introduïen algunes quantitats de rom sense pagar drets, no van fer gaire competència a l’aiguardent del país. Aquesta anotació es refereix al fet que el rom no era un producte estancat i per tant podia ser importat i venut lliurement per tothom. També està documentada l’any 1739 la venda de brandi a l’estanc de l’aiguardent.

Armstrong, com és habitual en ell, matisa la seva afirmació inicial sobre la sobrietat dels illencs i indica que es deu a la seva pobresa, ja que quan els anglesos els conviden “mengen amb molt de gust tot el que se’ls posa davant i beuen sense limitació tota casta de licors”. Les senyores no beuen gens, excepte les dones de la vida.

Tanmateix, en aquest punt, Armstrong no estava ben informat. Segons Cleghorn tothom beu vi amb els menjars, tot i que Passerat puntualitza pels mateixos anys que el beuen amb moderació i que “els que en fan abús s’embriaguen poques vegades”. Pel que fa a l’aiguardent, els menorquins el beuen des de petits, d’ençà que tenen prou edat per a poder comprar-lo; de fet tothom l’empra per prevenir les febres. Els rics es passen la vida menjant, fumant força, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes. Joan Ramis s’expressa en el mateix sentit quan atribueix a l’excessiu ús dels licors, entre d’altres factors, el fet que pocs menorquins arribin als vuitanta anys d’edat.

Armstrong també afirma que els licors que es beuen a l’illa són importats de l’estranger, perquè no hi ha destil•leries. Tot i que es tracta d’un altre error, perquè en totes les regulacions de l’estanc de l’aiguardent s’obliga a destil•lar els vins perduts dels vinaters, sí que és una indicació que la major part de l’alcohol que es bevia procedia de l’exterior. Oferta no mancava, perquè tant Catalunya com Mallorca eren importants productors d’aiguardent.

Uns anys més tard, el 1786, l’alemany Lindemann indica que s’importa una quantitat enorme d’aiguardent, de Mallorca i França, ja que els illencs destil•len una quantitat molt reduïda. També es comprava de l’exterior vi, de Mallorca i França, i cervesa, rom i vins de Porto, Màlaga, Xerès i Sitges d’Anglaterra. Vargas Ponce també esmenta l’aiguardent entre els productes que s’havien d’importar. Un informe del 1786 considerava que les importacions d’aiguardent eren la tercera rúbrica més important (5.000 pesos, el 2,5% del total) després del blat i l’oli. El mateix text enumera els oficis i les indústries de l’illa amb un cert detall, entre les quals no apareix la destil•lació de licors.

Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta s’erra”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: