La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història. Les guies turístiques de començament del segle XX i la gastronomia (Alfons Méndez)

article Alfons Mendez cartell

Les tres primeres dècades del segle XX van veure el despertar de les activitats turístiques. Com a respost, a Menorca es van publicar diverses obres dirigides a proporcionar als viatgers una informació útil per a la seva visita a l’illa. Es tracta de la guia que l’Ateneu de Maó va editar el 1911; la topografia mèdica de Llorenç Pons, del 1914; la guia del 1932 de Ramon Pons Menéndez i Joan Victory; i el fulletó “Menorca Pro Turismo” de Jaume Ferrer Aledo, del 1935.

Segons la guia de l’Ateneu, els horts de Sant Joan, d’en Simó de Santa Catalina i altres de les immediacions o l’interior de la població abasteixen el mercat de llegums i hortalisses de qualitat en quantitats suficients per a les necessitats de l’illa. Entre els llegums, mereixen especial atenció les faves, que són molt superiors i al mercat es cotitzen a preus més elevats que a altres comarques.

Cal destacar els formatges i mantegues que s’elaboren a les cases de camp i algunes fàbriques modernes. El consum de pastes i embotits del país és elevat i també se n’exporta un volum apreciable. Pel que fa a la caça, hi ha tords, perdius, becades i conills. Llorenç Pons assenyala que les aus de corral són un article de luxe només a l’abast de les famílies acabalades. Els preus de l’illa són similars als de la península, tot i que la carn és una mica més barata i bastant més la caça i les verdures.

Feia més de vint anys (abans de 1890) que s’havien introduït les cases d’abelles modernes, amb les quals s’obté l’exquisida mel de Menorca, que gaudeix de merescuda fama.

Malgrat que Maó és un port de mar, el peix no és barat ni sol ser abundant, però es ven molt fresc i hi ha una ampla varietat d’espècies: orades, neros, molls, calamars, sardina, ratjada, tonyina, bonítol… Pons confirma que el peix és més escàs del que es podria pensar tractant-se d’un port de mar. A vegades es ven a preus fabulosos i, tot i que és fresc i d’excel·lent qualitat, constitueix un factor bastant secundari en l’alimentació de l’illa, la qual cosa suposa un canvi rellevant respecte a la situació anterior al 1850, quan era un aliment ben comú.

Les dues llacunes més importants de Maó són les de s’Albufera i la Mola (aquesta darrera avui desapareguda). A la primera hi abunden anguiles, llobarros i altres peixos (la guia de l’Ateneu esmenta les llises), amb els quals es proveeix el mercat quan els temporals fan impossible pescar a la mar. La guia del 1932 apunta que a s’Albufera des Grau es treuen força llises, llobarros i anguiles. També hi viuen gran quantitat d’ànnedes i altres aus aquàtiques.

La guia de l’Ateneu explica que l’extracció de marisc té una considerable importància al port de Maó, on dóna feina a unes 30 famílies. Les principals espècies són l’escopinya gravada, els dàtils de mar i les menys fines peus de cabrit i nacres. També n’hi ha d’altres, com ara escopinyes llises, ostres i ortigues (anemones de mar). Així mateix, es pesquen moltes llagostes. A l’illa hi ha quatre establiments de piscicultura, un a Maó, dos a Ciutadella i un a Fornells, tots dedicats a la llagosta i altres classes de peixos. Al port de Maó també hi dos criadors de marisc.

Llorenç Pons explica que la profusió de llagostes, escopinyes, dàtils de mar i altres mariscos que s’agafen, a penes es consumeixen al país, ja que són acaparats per alguns industrials que es dediquen a la seva exportació.

La guia de l’Ateneu remarca que quasi tots els veïns del pintoresc llogaret de Fornells són pescadors. La població té dues fondes amb habitacions on es menja bé. La clàssica caldera de llagosta té fama i és un plat obligat per als turistes. La guia del 1932 indica que a l’”Antigua casa Burdó” de Fornells, se serveix la “famosa caldereta de langosta”. Ferrer Aledo, pel seu costat, informa que el 1935 Fornells era l’excursió més en voga, especialment per menjar caldereta de llagosta. Hi havia tres establiments que es dedicaven a la seva preparació, però la més concorreguda era can Burdó, la més antiga, que era alhora cafè, aturada per a viatgers, punt de reunió i casa d’hostes.

Una proposta de la guia de l’Ateneu és donar passejos pel litoral, llogant una embarcació als ports de Maó, Fornells o Ciutadella; la pesca i la caça seran pel viatger i és possible fer nit a bord. Ferrer Aledo afegeix que la volta a l’illa en barca tant es pot fer durar un parell de dies com un mes. En tot cas, s’ha de dur un bon patró i ormejos de pesca, així com aigua, pa, a més de vins i licors, si s’és aficionat a la beguda

Algunes terres de Menorca es dediquen al conreu de la vinya, i s’elabora un bon vi de taula, sobretot a Llucmaçanes, Sant lluís, Sant Climent i Alaior, que es ven a preus regulars. Tanmateix, Llorenç Pons comenta que els vins procedents de Mallorca i de la península es mesclen i combinen amb els d’aquí segons les necessitats del negoci i es venen després com del país, maldament és sabut que el conreu de la vinya està tan poc estès que el volum de vi que s’elabora és molt inferior a la que es beu.

L’alcoholisme, bastant estès feia uns anys, darrerament s’havia limitat notablement, tot i que a casinos i cases de begudes encara es trascolaven quantitats un tant considerables de licors. Llavors s’estava expandint el costum de substituir les begudes alcohòliques pel cafè i els refrescos, de manera que Pons afirma que la borratxera és excepcional.

El Carnaval havia decaigut, però encara es menjaven els clàssics crespells (dolços de pastisseria que troba sumament indigestos); les formatjades (empanades de carn) són pròpies de la Pasqua de Resurrecció. El Dia de Difunts és el torn de la mel i mantega (panets de pa d’ensaïmada impregnats de mel i mantega de vaca), però el que és més típic és el panet de mort, elaborat amb mantega, la forma del qual simbolitza el cadàver amortallat. Segons Ballester aquest dolç deixava als fillets indecisos entre la gola i l’horror a l’antropofàgia, tot i que al final sempre guanyava la gana.

Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta s’erra”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: