A la recerca del buc perdut, per Adolf Sintes

A la primera part hem quedat amb la mel a la boca, ara entrarem de ple en el relat de la recerca dels bucs de canya productors de bresques de mel. Vaig tenir bons guies i acompanyants per arribar al nostre objectiu sense altres danys que alguna esgarrinxada. Hi vaig prendre part amb els dos abellerols, Bernat Cardona i Sebastià Pons, a més de Jaume (fill del segon) i Xavier Gomila, professor de secundària i cercador de la toponímia menorquina més recòndita. També he comptat amb l’experiència viscuda per Joan Pons Seguí, de Santa Ponça de Binicalaf, lloc que, com tants altres, disposava de casetes d’abelles. De fet, els bucs de canya que avui descobrirem van ser elaborats pel seu conco patern Tòfol Pons Tudurí. Amb el pas dels anys seria el nebot qui colliria la mel.

MEL DE MAIG
A l’inici de la primavera, si hi ha flor i ambient humit, els himenòpters fabricants de cera i mel solen eixamenar: emigrar i criar. D’altra banda, es parla de la mel de maig com la millor que existeix; els apicultors coincideixen a apreciar que “el maig és el que fa l’any bo o dolent”. També s’ha de dir que, d’ençà que es dediquen a les abelles, la producció mostra una clara tendència a minvar. Les causes poden ser diverses, des del canvi climàtic, a la manca de floració per l’abandonament del camp, cultius de gramínies (com el raigràs), ús de pesticides i malalties. Fa uns quants anys que lluiten contra la varroa, un paràsit que afebleix les abelles mel•líferes; existeixen medicaments, però a la llarga l’àcar crea resistències al producte químic.

Bernat Cardona uneix a la seva qualitat d’apicultor la de fuster, el seu ofici primigeni, pel qual també s’ha dedicat a fer casetes de fusta per a les abelles, amb els quadres on dibuixen les caselles de cera, que no difereixen gaire del sistema introduït per Francesc Andreu, en el segle XIX. Però aquesta vegada el nostre objectiu són els bucs de canya utilitzats de temps immemorials a la nostra illa i que van coexistir amb les casetes durant molts anys.

UN BANC DE CANYES
Dins una cova de Rafalet de sa Costeta (Sant Lluís) encara es conserven uns antics bucs de canya, però en aquesta ocasió travessam el barranc de Santa Ponça (Sant Climent), per entre una espessa vegetació, fins arribar al grup de coves i barbacanes on ens esperen un bon grapat d’estris, casetes de fusta, quadres, forques i collidors (caixonets que servien per aplegar i transportar els eixams). Finalment podem veure el banc de canyes de quatre bucs cilíndrics o casetes de canya que, malgrat alguns desperfectes, es conserva a l’entrada de la cova de ses Ratapinyades, en la mateixa posició que va quedar en el moment que es deixaren d’emprar.

Com correspon, la cova es troba a la paret de ponent, amb els bucs orientats cap a llevant, a l’espera dels primers raigs de sol hivernals. En aquest extrem els bucs, d’uns 20 cm d’ample per 1’20 m de llarg, mostren el fonell o trescador de marès amb els orificis d’entrada i sortida.

Les abelles construïen les bresques de forma circular dins cada tub, amb un forat a la part de baix per passar cap a les posteriors. Quan hi dipositaven un eixam, si no feien les bresques verticals les corregien. Per collir la mel, previ llançament de fum d’excrement boví, treien el tap d’un extrem i tallaven les bresques amb el bresquer, eina de ferro d’uns 40 cm que per un cap fa una pala en funció de ganivet i per l’altre un ganxo per treure-les. D’en primer extreien la mel força esprémer les bresques, primer amb les mans i després amb un fogasser o pedaç de fil, més endavant van emprar la màquina que l’expulsa per centrifugat.

En el segle passat aquell penyal havia albergat dues casetes de llenya d’en Pere de ses Palles, jornaler que vivia a Sant Climent i compartia la producció de mel amb el propietari. Més modernament també n’hi va tenir el mateix Sebastià Pons. Santa Ponça tenia un banc de bucs i una caseta de fusta dins un corral i el banc i dues casetes “convencionals” del barranc. Els bucs de canya van cohabitar amb les casetes fins que a la primeria dels anys cinquanta es van deixar d’utilitzar els primers. Joan de Santa Ponça va prosseguir la producció amb les casetes fins a finals dels seixanta.

PARATGE AMB MEMÒRIA
Aquest paratge del sud de Sant Climent desperta abundants presències i records. A les tanques de Cogolló Gros veim una caseta de porquim i una era picada, amb la seva barraca. Devora les cases n’hi ha una de més moderna que a mitjan anys setanta l’amo en Joan encara hi batia a potes amb la mula. Al llit del seu barranc es veuen les canals de reg dels horts, hi havia arbres de fruita, ceps i un nisprer que encara resisteix. El seu pou ha estat testimoni d’uns quants successos, d’un suïcidi a un delobí que es va endur el torn. Al coll hi descobrim la inscripció “Joan Cervera 1936”, fill des mallorquí de Cogó que va organitzar la festa de Sant Antoni a Sant Climent i ell mateix un lletraferit en el millor sentit del terme.

Al barranc de Binixiquet, terreny de cames-seques, ens reben unes llampugueres o aladerns amb la soca feta un trencadís. Al final d’una balma hi ha un pouet amb aigua i piques. La secció vertical del pou és ampla i allargada. En els hortals “plantats” de Cogolló Petit hi aflorava ceràmica, avui s’hi sembra blat per a les perdius. Arribam fins a l’antic boeret, actualment sense teules, molt proper a la mitgera amb Formet Nou cap a migjorn.

Els plans de dalt el barranc tenien fama de ser herbolaris, d’herba venturera. Hem vist la lleguminosa orella de llebre, bona per al bestiar de munyir, i una mota viva d’espart; damunt es Canutells n’hi havia una tanca que es collia pel setembre, després li calaven foc i amb les pluges tornava brotar. Igualment descobrim espinadella, que devia contribuir a la bona qualitat de la mel dels bucs de canya del barranc.

El dos extrems del buc
es tapen amb el fonell
o trescador de marès.
El frontal té forats per
anar i venir les abelles

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: