L’article salat (gastronòmic), per Pep Pelfort

A part de preservar es matís i sa bellesa lingüística de l’article salat a Menorca (per no parlar de l’al•literació de la sonoritat), estaria bé que ens preocupéssim també de recuperar-ne un altre, fins i tot, més important. Ho raonarem amb un conte que m’explicava la meva àvia empordanesa (tot i que no salava en el mateix sentit):

Açò era una vegada un rei que tenia tres filles. En arribar a avançada edat, va veure que era el moment de repartir les seves moltes terres i va decidir preguntar a cadascuna d’elles com l’estimaven (no us penseu que es tracta d’una còpia de “El rei Lear” de Shakespeare, és a l’inrevés: ambdós es basen en antigues rondalles de tradició cèltica).

La filla gran va respondre:
– T’estimo com al pa
I, molt content, el rei li va cedir moltes terres en veure que l’estimava com un aliment tant apreciat. La filla mitjana no va ser menys i va respondre:

– T’estimo com al pa
I, molt content, el rei li va cedir moltes terres en veure que l’estimava com un aliment tant apreciat. La filla mitjana no va ser menys i va respondre:

– T’estimo com el vi
La resposta també va fer feliç al rei i així fou que li va regalar moltes terres. Finalment, la filla petita (que, com sempre, era la més bella), va respondre:

-T’estimo com la sal
El rei es va indignar en veure que comparava el seu amor amb un producte tant insignificant i va respondre:
– Si m’estimes com la sal, ja pots sortir per aquest portal.

I va ordenar als seus escuders que la deixessin al bosc perquè se la mengessin les feres. Tanmateix la princesa, que era molt espavilada, va sobreviure i va acabar treballant de cuinera al regne veí. Els seus plats eren tant magnífics que va enamorar al príncep a través del gust (aquí hi he posat més pa que sal i oli), fins que es van casar. Al banquet de noces fou convidat el seu pare i ella es va entossudir en cuinar-ho tot. Ho va fer sense gens ni mica de sal i, acabat el banquet, li va preguntar al rei, que no l’havia reconegut:

– Us ha complagut l’àpat, senyor?
– Gens. No he pogut menjar res. Puc menjar sense pa, puc menjar sense vi, però no puc menjar sense sal. Les viandes no tenien gust a res.

En aquest moment, la filla es va treure el vel i el rei, quan la va reconèixer, es va adonar del seu error. Tot plorant desconsoladament, li va demanar perdó i li va regalar les millors terres. En el mateix moment, el meu avi, nascut a mil quilòmetres al sud de les terres de la meva àvia i també curiosament coneixedor a través de la seva mare del conte, interrompia (no sé si indignat perquè era incapaç de menjar sense pa o bé per la versió de l’àvia):
La rondalla no és així. La filla gran deia que l’estimava com l’oli i el què passava és que en acabar-se les salines, el regne s’arruïnava perquè tot el menjar es feia malbé.

Continua llegint l’article al blog del Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca un treball extens i molt ben documentat.

La foto és de Teresa Salvador

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: