La dieta menorquina (2). Un espàrrec recorre 9507 km per arribar a l’illa (Pep Pelfort)

Aquest fet, que pot semblar excepcional, resulta ser habitual: manats d’espàrrecs verds són importats del Perú des de fa anys i, paradoxalment, són més barats que els autòctons. No entrarem en les condicions laborals que permeten això, ni en les molècules de CO2 que genera el transport de cada espàrrec: ens centrarem en els efectes sobre la salut i la gastronomia. Comprar espàrrecs peruans que han fet aquesta distància en un supermercat, just després de passejar pel camp contemplant l’abundància d’esparregueres menorquines, és tant ridícul com anar al gimnàs en cotxe per pedalar amb una bicicleta que no es mou de lloc, com diria Bill Nye (The Science Guy).

Si fa uns anys el consum de productes locals semblava un caprici, ja fos gastronòmic com carregat d’ideologia anti-globalització, actualment està plenament avalat per estudis científics. No cal menystenir l’efecte d’economia intuïtiva que, si comprem a productors locals, llavors ells tindran doblers per consumir allò que nosaltres venguem, sigui el què sigui, fent girar la roda monetària del nostre ecosistema insular. Però per la salut, les dades són clares. S’ha demostrat que el consum de productes, tant vegetals com animals, propers a la zona habitual de residència protegeix contra diverses malalties i agents tòxics. La hipòtesi més versemblant és que estan subjectes a les mateixes agressions físiques i químiques que nosaltres i, per selecció natural, desenvolupen mecanismes i substàncies de protecció que, d’alguna manera, aprofitem quan els ingerim. Però encara hi ha més: en analítiques comparatives fetes amb enciams de varietats locals en relació a les foranes, els tradicionals i de proximitat tenien 6 vegades menys de nitrats i 4,6 vegades més de vitamina C, a banda de generar molta més fibra pel seu creixement lent.

El cas del tomàtic també és significatiu. Conté una substància anomenada licopè, carotenoide responsable del seu color i un dels millors antioxidants i anticancerígens naturals. Als tomàtics d’hivernacle la seva concentració és mínima, mentre que als locals madurats al sol quan toca, és màxima. Demostració empírica de la saviesa popular que recomana consumir els productes al punt de maduració fet que a Menorca, per clima i la gran gama de varietats, ofereix un ampli ventall de possibilitats.

De la base de dades que hem elaborat a partir de les citacions bibliogràfiques antigues de productes autòctons comptabilitzem 64 varietats de prunes i 62 de figues. Cal modular la dada tenint en compte que a part de la riquesa varietal coexisteix una riquesa lingüística capaç de donar noms diferents a cada municipi. No és estrany que el prestigi de les figues menorquines arribés a la Cort francesa del segle XVIII produint el següent diàleg entre el rei Lluís XV i Richelieu: “Com heu trobat les figues a Menorca? Són tan excel·lents com diuen?”. I entre els anglesos, el prestigi sanitari del camp menorquí també era alt, com ho demostra la frase del metge escocès Cleghorn, del 22 regiment d’infanteria britànica a Menorca l’any 1751: “El mercat de les verdures de Maó ha sigut de tanta utilitat a les esquadres britàniques per restablir la salut dels mariners”. Malauradament, dels 645 noms de productes del camp recopilats en aquesta mena d’Arca del Gust menorquina, imitant el concepte popularitzat per Slow Food, només n’hem detectat la presència al mercat d’un 15%. Algú pot argumentar en contra que aquests productes són més cars. Pot ser ver momentàniament però, a no ser que ja gasteu l’estalviat en ofertes de cosmètics, trobareu la millora econòmica en la factura sanitària i en la inutilitat de prendre suplements vitamínics. Abandonar els hàbits alimentaris que han donat longevitat als menorquins per influències exteriors o de mercat mal assimilades tindrà sens dubte conseqüències de salut pública.

Fent un paral·lelisme amb la figura del metge de capçalera com s’entenia abans, amb visió global de la salut i coneixedor dels hàbits de cada família, recomanaríem que comptéssiu amb un peixater, un fruiter i un carnisser de capçalera que us aconsellessin en els productes locals que és millor consumir en cada època. També és quan són més barats, els tomàtics tenen gust de tomàtics i la truita d’espàrrecs té gust de Menorca.

Pep Pelfort
Fundador FRA ROGER, Gastronomia i Cultura

Article publicat al Diari Menorca el 8.4.2014

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: