Molt més que una manera de fer els “Canelons” (Pau Faner)

Canelons

Record el meu pare encara jove, amb els cabells pèl-rojos, preparant la carn per fer canelons dins un tià amb carn de pollastre, carn de porc i carn de vedella, una cabeça d’alls, oli i un raig d’aigua quan la carn ja estava sofregida. No hi posava gaire condiments, a tot estirar una branqueta de tem, sal, potser un rajolinet de vi. No hi posava nou moscada, això era el conco en Fonso qui ho feia; el meu pare, en Doro de sa Fonda, trobava que la nou moscada li donava un gust massa intens que dominava damunt els altres. Ho deixava coure damunt el foc de la cuina de ferro, que anava amb carbó de coc. Vegades me’n feia un entrepà, amb aquella carn; els gustos s’encomanaven d’un tipus de carn a l’altra i amb el suquet de la cocció amarant el cóc era boníssim. M’agradava més que els propis canalons. També m’agradava menjar aquella carn amb patates fregides, que mullava amb el suquet. Era deliciós.

Després la capolava a mà, la carn, i al final hi posava un rosegó de pa rostit dins el forn, a fi que la màquina es netegés i el pa donés una mica més de consistència al farciment. Això també ho feia quan capolava els sacarins del calamar per fer calamar farcit. Vegades també m’omplia un cóc de picat de canelons. Amb una mica d’oli o amb el pa sucat de tomàtec era un berenar que podia competir amb un bistec de set pessetes o amb l’esmorzar d’un capità general amb mando en plaça, tal com deia ell, el meu pare.

Tot seguit feia una mena de cigars amb la pasta bullida. Jo l’anava a comprar, allà davant, a la botiga de can Coll: quatre o cinc paquets de pasta El Pavo. Deixava els canelons farcits fins a l’hora de fer la beixamel i enfornar-los per al dinar, perquè fossin cuits de l’hora. En feia palanganes, però també en feia tianets individuals, amb quatre o cinc canelons ben juntets davall la salsa. A mi m’agradava la beixamel ben cuita i els canelons rostidets, però hi havia qui preferia la beixamel tova, lletosa, una mica empallegosa i tot, potser.

Si en sobraven els guardaven cuits per a una altra hora, o per als particulars que venien a buscar-ne. Record un al·lot magre, amb les cames primes i els calçons amples, llargs fins als genolls; ros, posat molt correcte. S’estava dret a l’entrada de la cuina, amb la senalla amb tapadora, mentre la meva àvia, la Dida, li treia la palangana de canelons. Després se n’anava amb el mateix aspecte immaterial que havia vingut, com un fantasma. Era en Miquel Cardona. Amb el temps arribaria a imprimir algun llibre amb la meva biografia, jo que era un al·lotet més jove que ell, que m’ho mirava tot sense dir res.

Un altre que solia venir a cercar canelons era don Joaquín Carretero, el catedràtic de dibuix de l’institut, que tenia un fotimer de fills i era molt menjador. Don Joaquín havia pintat un quadro del molí d’es Comte on hi sortia el meu conco en Joan, el germà major del meu pare. Crec que el meu pare li volia comprar a base de palanganes de canalons, però no sé si n’hi va arribar a fer prou mai.

Hi havia molts de veïns que venien a cercar canelons, per la porta de la cotxeria, quan el conco en Mario, que era molt maleit, no se’n temia. El meu pare, o la meva àvia, en despatxaven a tothom. I en donaven, també en donaven, quan s’esqueia. Vegades el meu pare m’enviava a cal doctor Mallo, davant el Roser, amb una senalla grossa que contenia una colossal plàtera de canelons. El doctor Mallo també tenia molts de fills, i també devia tenir bones barres.

El món llavors era així: petit i casolà. El podies recórrer amb una bicicleta i una senalla, i una palangana de canelons. Els diumenges, quan tornava de cas padres, on feien missa dominical i després partits de futbol, des del cap de cantó de la placeta de les palmeres ja sentia el xivarri de la gent que menjava canelons dins el menjador. Allò em confirmava que era diumenge. Allò o els titans d’arròs per cent comensals, ben groc, amb musclos negres eixancats i plens d’arròs apilotat. La tia Nena deia que se’n menjaria com d’aquí anar as carrer, d’arròs. El conco en Mario, quan en veia un de molt aficionat als canelons, n’hi abocava una safra i li deia: “Au, menja, mort de fam!”

,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: